Si algú el reconeix pel carrer, que m'avise!
Fa uns dies coneguí a cert local valencià a un home. Em va dir que era productor musical, així que li contí, aixina molt de presa, la meua història. Al final de la nit, intercanviàrem els telèfons i parlàrem de gravar unes maquetes al seu estudi.
Em posí a composar com mai abans havia fet, les cançons m’eixien soles. Està clar que no eren tan efervescents com ho eren en anglès, però eren més que decents. Les meues primeres cançons en valencià. Jo li les passí en .wma (les havia gravades amb una gravadora que li furtí al meu germà periodista), i em digué que li deixara uns eurets per a comprar-se un micro nou, per a poder gravar-les amb millor qualitat.
Ho fiu… i d’això fa ja dues setmanes. Este home no contesta a les meues cridades i ha desaparegut totalment de la faç de la terra… de tota la faç? No. Resulta que, googlejant el nom d’algunes de les cançons que li passí, les ha registrades al seu nom a Madrid… i ara què puc fer jo? Si era lo millor que havia escrit fins ara… però si jo volia enregistrar-les amb llicència Creative Commons!
Això sí, no ha registrat una versió en valencià d’un tema que em marcà molt en el seu moment i que algun dia veurà la llum. Paraula de bastard!
Bastard, puja eixa cançó al Goear i comparteix el teu talent. I si no, carril!
És una desgràcia, però no puc gravar-la… no tinc mitjans!
((
Fes-te’n un concertet, però grauït, com a bon posmodern.
No em sent preparat per a interactuar amb el públic en catal… eeeh, valencià. I també necessataria tenir cançons pròpies, que no m’hagueren furtat!
Doncs posa’t a la feina.
Eh, una idea gratis:
De tot això del bastard ho mires un dia i fas un llibre.
No és mala idea eh?
Molt bona idea, però seria un llibre per a cremar, com mana la tradició bastarda!
[...] s’ha escrit un crimen [...]
[...] s’ha escrit un crimen [...]