Micah Pozí Hinson

Esta nit he estat al concert de Micah P Hinson a la Sala Wah Wah. No desvetllaré a internet com he fet per cuar-me dins sense pagar, perquè ja he aprés la lliçó respecte als crims digitals. Només diré que hi ha estat involucrat un cuarto d’aseo.

Doncs al Micah este l’havia vist jo feia anys, quan jo era quasi un xiquet i ell començava a això de la música (bueno, jo també, però a un altre nivell). Recorde haver quedat encantat amb la seua veu i la seua pose punkarra sobre l’escenari, un passotisme encadilador. Esta nit, quan tancava els ulls i escoltava els seus riffs de guitarra i la seua àspera veu inundant-lo tot, m’han entrat ganes, per un moment, de tornar al hometown.

Sort que obria els ulls i ahi estava la seua figura decadent per pegar-me un shock de realitat. L’altre dia m’explicaren qui era un tal Pozí, que es veu que és un personatge molt prestigiós de la televisió eghpanyola. La majoria de vosaltres el coneixereu, no? Pues Micah, sobre l’escenari, és un poc Pozí de l’encorvat que va. I un poc mamarratxo (una altra paraula que m’ensenyaren fa poc): un tatuatge d’una estrella al braç -estil cantant MTV-, una polsereta de santets d’eixes que porten els gilipolles, ulleres de pasta, tirants, un mocador -de tela, això sí- penjant de la butxaca, uns discursos amb un ull tancat i la boca de costat, un cigar a la boca estil Cruella De Ville, i unes ganes de menjar-se el micròfon que feia que la seua llengua s’endinsara per entre els fils de ferro del micròfon cardioide que s’havia encarregat de portar ell mateix per després besar a la seua dona, que entrava a fer-li els coros de vegada en quan.

Deia que, a banda d’això, m’he quedat més que satisfet amb la seua música… quina diferència haver-lo vist a soles a Ohio i, ara, amb banda. Este home domina un gènere que no sé si existeix, però que mereix dir-se folk-noise-grunge. No ha estat malament quan s’ha quedat a soles sobre l’escenari, ni quan ha distorisionat la seua versió del “Yard of blonde girls”, però el moment del èxtasi col·lectiu ha arribat amb una versió de huit minuts del “Don’t you forget”, en què ha passat de l’acompanyament d’una guitarra acústica al de tot el conjunt elèctric, distorsionat a tope, una bateria desenfrenada, i uns udols  desesperats cridant allò de “dont you forget about me”. Llàstima que WordPress (molt de codi lliure, però mira tu…) no em deixe pujar l’àudio que he gravat sense pagar un extra!

En definitiva, que la seua música és molt bastarda i que ja voldria jo cantar com ell i ser la mitat de bastard que ell. Ho intentaré, això sí.

os piores inimigos

L’altre dia, en un bar, després de treballar, em deia un desconegut, després que jo li contara les meues peripècies vitals mortals, que tots necessitem un arxienemic per sentir-nos a gust. No li vaig fer molt de cas. Em parlava d’esports, d’actrius espanyoles dels anys 60 i 70 i de derbis futbolístics (jo què sabia -ni que havia de saber- del Reial Madrid i del Barcelona?).

I ara va i resulta que li he de fer cas, perquè jo vaig conèixer un xic només vaig arribar a València… bé, no el vaig conèixer, vaig descobrir que era imitador meu a través de les xarxes socials i vaig acosar-lo amb cartes i telefonades diverses, però sempre de bon rotllo. El cas és que me’l trobava de festa de quan en quan, sobre tot els dijous -ara ja he après que la gent de la meua edat, sobre tot, ix els dijous ací a València- i teníem molt bon rotllo. Però això s’ha acabat. Estic disposat a no passar-li per alt el que ha escrit al seu bloc esta setmana. Es veu que es  pensava que jo no coneixia el seu bloc, i que podia fer burla de mi quan vulguera… es pensa que al meu hometown som tots gilipolles o què?

I mira que tot era per mostrar-li que m’importava la seua èbria amistat: si ho arribe a saber, no m’haguera arriscat a rebre una multa de l’SGAE passant-li una de les cançons que el productor aquell va furtar-me fa unes setmanes… com haja fet algun scrobbling al Last.fm, ja l’hem liada! He decidit que ell i jo ens vorem algun dijous a la barra de l’Standby i acabarem a hòsties sobre cristalls trencats i bevent l’alcool que hi haja al terra. No serà necessàriament en eixe ordre. Paraula de bastard! (te rogamos, bébenos)

ps: li dedique una cançó que em va mostrar ell, precisament. Es diu “Os piores inimigos” i és un títol excel·lent per a l’ocasió, per molt lluny que estiga dels meus cànons musicals.

- The National: Afraid of everyone
Porque é un disco brutal, deses que che machacan en canto poden, e porque esta canción levaba algo especial que resultaba tranquilizador e inquedante ó mesmo tempo. despois supen que eran os coros de Sufjan Stevens.

avida dollars

M’he corregut fora de diners. Eixa és la senzilla explicació a per què he estat quasi un mes absent del bloc: primer em tallaren la línia telefònica per impagament, em gastí el que em quedava en alcohol i després directament dormí unes nits al ras (em van fotre fora del pis de la portera, en lo bonico que era). Em direu “sí que t’has gastat els diners de ta mare ràpid, eh?”, però jo vos dic: recordeu sempre ‘Live Fast, Die Young and Leave a Good-looking Corpse’. I amb això se m’acaben les cites cultes.

Pues resulta que després d’unes quantes nits, començà a fer fred (això no ho deia el prospecte que llegí abans d’agafar el vol), i ja no era prou amb la roba que anava furtant del contenidor de solidaritat que hi ha al cantó de l’Avinguda de Balears amb Pintor Maella. Me l’havia recomanat un xic molt simpàtic que em trobí una nit dormint al meu costat sota el pont d’Aragó, però, clar, en l’època que estem, tot el que hi ha són les deixalles (mireu quina paraula més guai he trobat al google translate) de la roba d’estiu de la gent de barri… i com que no em servia ja.

Fou en eixe moment quan vaig pensar en posar-me a furtar carteres, bolsos de senyora i demés per a poder pagar de nou el pis de la portera, que tenia molt de charm decadent. Però després que dos d’elles em foteren una hòstia de campionat, m’ho vaig pensar millor, i vaig tindre la sort de trobar-me una vesprada que passejava pel centre un cartell a un portal. “Youth hostel”, deia. Me’n recordí de la cançó dels Village People, i vaig entrar, a vore si necessitaven algú que parlara idiomes. I va, i resulta que just havia sigut el dia que havia descobert la utilitat de les dutxes de la platja, i, encara més, que m’hi havia dutxat, aprofitant que lluí un poc el sol.

Total, que entrí, preguntí per l’encarregat, i de seguida el treball era meu. Li vinguí mot bé a la dona, perquè es va estalviar el posar cartells per ahi, i registrar-se en webs d’estes d’anuncis d’empleament. I a mi també em ve genial, perquè ara tinc un llitet, a una habitació compartida amb huit persones i connexió a internet quan vulga.

Doncs això era tot per hui, sincerely yours,

el bastard songwriter

Ah! Se m’oblidava. També tinc un sou, però com que no em dura ni dos nits, se m’havia oblidat.

Ah! #2 Això de composar em fa més vergonyeta ara que compartisc habitació… ja vorem què va eixint, però de moment, encara no m’he posat.

s’ha escrit un crimen

Si algú el reconeix pel carrer, que m'avise!

Fa uns dies coneguí a cert local valencià a un home. Em va dir que era productor musical, així que li contí, aixina molt de presa, la meua història. Al final de la nit, intercanviàrem els telèfons i parlàrem de gravar unes maquetes al seu estudi.

Em posí a composar com mai abans havia fet, les cançons m’eixien soles. Està clar que no eren tan efervescents com ho eren en anglès, però eren més que decents. Les meues primeres cançons en valencià. Jo li les passí en .wma (les havia gravades amb una gravadora que li furtí al meu germà periodista), i em digué que li deixara uns eurets per a comprar-se un micro nou, per a poder gravar-les amb millor qualitat.

Ho fiu… i d’això fa ja dues setmanes. Este home no contesta a les meues cridades i ha desaparegut totalment de la faç de la terra… de tota la faç? No. Resulta que, googlejant el nom d’algunes de les cançons que li passí, les ha registrades al seu nom a Madrid… i ara què puc fer jo? Si era lo millor que havia escrit fins ara… però si jo volia enregistrar-les amb llicència Creative Commons!

Això sí, no ha registrat una versió en valencià d’un tema que em marcà molt en el seu moment i que algun dia veurà la llum. Paraula de bastard!

Fets inconfessables

A voltes, hi ha temes que resulten un poc complicats d’escriure. Per exemple, a voltes m’han preguntat per què porte mesos a València sense treballar, m’han dit que com ho faig.

Tinc que confessar que, encara que cremí les meues maquetes (un acte que no deixa de ser art en sí mateix), no fiu el mateix amb els diners que li havia furtat a ma mare la nit anterior. Així que, sí, he de dir que li furtí uns quants bitllets a la mare que em va parir. Si no ho he dit abans, és perquè he tingut un poc de remordiments. Bueno, i un poc de paranoia. Tenia por que la CIA vinguera a per mi, perquè segur que ma mare ha posat una denúncia. Però ara ja estic més tranquil, perquè he llegit que el govern de l’estat espanyol està en contra de la violència policial i que em protegirà. Si he de dir la veritat, encara no sé molt d’eixe govern espanyol, pel que deien als Estats Units, era molt esquerrà, i això m’agrada.

Però “Espanya” no m’agrada, eh? Això que quede clar. El passat 9 d’octubre aní a la manifestació per la identitat nacional valenciana. Fou molt bonico. El que no sé és per què cancel·laren el concert d’Obrint Pas després… en l’underground que m’havien dit que eren, tenia moltes ganes de veure-los.

Actualitze: M’he informat millor i sembla que el govern espanyol no és tan esquerrà com em feien creure a mi als Estats Units… maleïda intoxicació mediàtica! Ara tinc por!

per un treball digne

Hui és un dels dies més feliços des de que visc ací. No puc fer vaga, perquè encara subsistisc amb els diners que li furtí a mon pare, però esta vesprada em voreu a la seu de Bancaixa i a la mani.

Este bloc també fa VAGA!

noves estratègies

He decidit que ara no tindré una falta de ortografia al bloc. El meu veí, que em diguí que es d’una ciutat que es diu Cuenca, m’ha recomanat que utilitze el corrector Salt. Em sembla molt curiós que a Cuenca parle valencià, a la Wikipedia no lo diu. Potser he descobert una cosa d’estudi!

Estic segur que té raó amb el Salt. Estarà molt millorat i serà bo, perquè l’anuncia Angelina Jolie per la ciutat. Es un poc sexista utilitzar a una dona de reclam publicitari, però aprove que es faça per millorar l’ús de la llengua.

adéu

Estic baix. Hui marxà, el jóve de Riba-roja del Túria. Va de erasmus, diu. Visití la wikipedia i diu aixo:

Some academics have speculated that former Erasmus students will prove to be a powerful force in creating a pan-European identity. The political scientist Stefan Wolff, for example, has argued that “Give it 15, 20 or 25 years, and Europe will be run by leaders with a completely different socialization from those of today”, referring to the so-called ‘Erasmus generation’.

Dubte si es tan punk com diguí, per qué va al collegi i tè una gran casa. Ara, jo dubte també si em ensenyá bons grups punk valencians: Obrint Pas i La Gossa Sorda. Me agrada el soroll de la dolcaina, ès molt unic, peró ara dubte si diu la veridat.

Encara no ixen cançons. Me trobe mal per lo del jóve, peró les cançons son en angles, i vol en valencià. Espere siga prompte.

Salut,

bs

accent o no accent?

Tot va bé, aprenguí lo dels accents, ès molt complicàt. Ès una prova pà vore com faig, bé o mal.

faig amics

Perdo que jo tarde tant actualissant. Fiu un curs basic de llengua amb un jove home que trobi a la plaja. Es de Riba-roja del Túria, un poble bonic i acollidor. Me porta prompte.

El home ensenya me paraules basiques. No necessite el llibre, es facil. La ortografia es complicada, lo mes els accents. El amic tamme em corretxira el bloc. Diu que es un exercici bo.

Busque lo contracultural de València, encara. Hui compri algunes chordes de guitara. Son de importacio, recorden a hometown.

bs